DOCUMENT POLÍTIC DE L’ASSEMBLEA NACIONAL

13-14 DESEMBRE 2008, TOR VERGATA – ROMA

 

El 13 i 14 de desembre del 2008 es va realitzar a l'Universitat de Tor Vergata, una assemblea nacional del moviment nascut d’una exigència comuna de diverses realitats polítiques que han participat activament a les protestes dutes a terme en els darrers mesos contra la llei 133 i contra totes les mesures del govern en matèria d’escola, Universitat i Recerca.

Després d’una primera fase de mobilització, en la qual l’agitació espontànea ha estat predominant, s’han començat a definir les reivindicacions i a construїr les plataformes polítiques, aprofondint en les qüestions obertes pel propi moviment. En aquesta segona fase ens hem adonat que era necessari socialitzar les formes de lluita i d’analisi politica madurats en els últims temps. Naturalment, aquesta assemblea no ha estat res més que un primer pas necessari però insuficient: toca ara treballar conjuntament per incidir de manera eficaç sobre el teixit social i la realitat quotidiana.

Les dues jornades d’intens debat s’han articulat en dos eixos: el primer sobre autoorgantzació, i el segon dividit en dues taules de treball que han afrontat la relació entre “Escola i Universitat, Capital i Treball” i entre “Universitat i moviments socials”. La primera necessitat de l'assemblea ha estat discutir sobre les diverses experiències de mobilització, i avançar en l'anàlisi teòrica a fi d’estructurar millor el moviment a nivell pràctic. Tot i això, el centre de la discussió en totes les assemblees, ha estat la lectura de la crisi economico-financera.

A diferència d’aquells que han argomentat que la “crisi” és només una “crisi financera”, estem convençuts de la necessitat d’afirmar que es tracta d’una crisi d’acumulació capitalista que estem vivint com a mínim des de fa trenta anys, de la qual la recent deflagració financera és només l’ultim, violent moment de canvi. Els mecanismes d’especulació i endeutament, que avui veiem caure, són producte de polítiques dutes a terme a partir dels anys '70 per cobrir les dificultats de valorització de capitals. Posar en discussió el capitalisme significa, primer de tot, aclarir que no pot existir un costat 'bo' d’un sistema fondat sobre l’explotació i l’opressió: finança i economia real són dos aspectes del mateix mode de producció. Condemnar el capitalisme rapinyaire dels especuladors i dels bancs, deixant entendre que existeix un capitalisme bo a defensar, o un “sostenible”, significa mistificar la realitat, i cedir les pròpies armes de crítica a l’enemic.

Per provar de sortir d’aquesta crisi d’acumulació, el capital ha posat in joc diverses estratègies: a més de la “financerització” i el control dels fons i de les polítiques monetaries a través d’organitzacions transnacionals, ha usat la guerra global i l’explotació massificada dels paїsos del Sud del món (sigui deslocalitzant-ne la producció, sigui abusant dels abundants recursos naturals d’aquells territoris). Els governs i empresaris, amb la col.laboració de falses oposicions politiques i el rol actiu dels sindicats grocs, han atacat directament les condicions de vida de les classes subordinades. Han provat de redissenyar tota la societat, modificant alguns aspectes fonamentals de la seva organització: el rol de l’Estat, el mercat de treball, el sistema de pensions, la sanitat, els trasports, incentivant el desastre ambiental i la privatizació de recursos com l’aigua o l’aire. D’aquesta manera, han limitat la conflictualitat social, obert incessantment nous espais de mercat i creat necessitats de consum.

En aquest ample procés de precarització i mercantilització sense fre, l’instrucció i la recerca no han estat conservats, sino reformats responent a l’exigència de construcció d’una economia basada en el coneixement. Per costruїr un Espai Europeu de l’Educació Superior i de la Recerca (que serveixen, així com l'Exècit europeu, per afrontar la forta competència que presenta l‘escenari mundial) els governs dels paїsos membres de la UE estan harmonitzant els sistemes d’instrucció, portant endavant “reformes” de caire neoliberal (com a l’Estat francès, l’Estat espanyol, o Grecia). Indagar en les conexions que existeixen entre el sistema formatiu, el quadre econòmic general i la restructuració europea ens ha permès entendre de quina manera s’han desenvolupat els mecanismes de selecció de classe i de disciplinament i com es desenvolupen des de l’escola i la universitat.

Des d’aquest punt de vista, l’introducció del 3+2, del stage o treball no remunerat obligatoris durant el curs d’estudis, del sistema de crèdits formatius (CFU), del nou rol de les empreses privades en les facultats, del life-long learning o la destrucció d’això que resta del dret a l’estudi (beques d’estudi, residències, subvencions), són només alguns dels elements concrets sorgits durant la discussió assembleària.

El crèdit formatiu ha estat un dels punts de divisió: la posició “suggerida” a la Sapienza (assemblea del 15 novembre), és a dir, l’abolició del sistema de CFU a través d'un “inflacionament”, ha estat posada en dubte. El crèdit és definit com la mesura del volum de treball d'aprenentatge, inclòs l'estudi individual, exigit a un estudiant com a preparació prèvia per adquirir coneixements i habilitats en l'activitat formativa prevista per l'ordenament de la didàcitica dels cursos d'estudi (cfr. Decret Ministerial, 3 nov. 1999, n. 509). Estem parlant així d'una mesura matemàtica del temps d'aprenentatge (i no del coneixement) que ha contribuït a l'ulterior desqualificació de la didàctica. Aquesta compren la suma de treball des de la didàctica frontal (aprenentatge formal), passant per l'estudi a casa, fins als dispositius pràctics adquirits al lloc de treball (aprenentatge informal). No importa l'aprenentatge d'un mètode, o un complexe creixement cultural i personal, només omplir el temps “buit” amb una sèrie de nocions parcel·litzades. Si d'una banda el crèdit formatiu empeny endavant el procés de mercantilització del saber (pensem a les vergonyoses convencions amb corporacions de tot tipus que l'Universitat ha signat per fer diners, possibles des de l'introducció del CFU), d’altra banda contribueix a crear un estàndard comú d'accés al mercat de treball a nivell europeu.

Així, la hipòtesi de “inflacionament” dels CFU és paradoxal i senyal d'un endarreriment de la nostra lluita: es parla de criticar el contingut, però no es toca el continent. Més aviat es col·labora i legitima el sistema de crèdits, donant-li credibilitat davant els estudiants, i es porten, ja en la fase de formació, lògiques varonils i de cooptació, a través del desenvolupament de relacions privilegiades amb els docents i l'autoritat acadèmica que han de reconèixer el “contracurs” (i que no tenen massa problema a fer-ho, vist que el quadre de sotmetiment total dels trajectes curriculars a les exigències del capital, preveu aquesta sortida: ja la llei Ruberti de 1990 preveia activitat formativa autogestionada pels estudiants; Zecchino consenteix després que un petitissim percentatge de credits formatius sigui reservada a activitat formativa autonòmament escollida de l'estudiant – cfr. mateix Decret Ministerial). Així, l'autoformació amb crèdits, és perfectament compatible amb les exigències dels poders acadèmics i econòmics ja que no els desqualifica sinó que els reforça, desenvolupant una funció de moderar la lluita.

L'única posició possibile i necessària és aquella de lluitar sense ambigüitat per l'abrogació del sistema de crèdits, portant endavant iniciatives culturals, trobades, debats autogestionats de debò, i orientats de manera antagonista; no fent bandera de “lliçons” donades per professors o recercadors que només busquen fer-se visibles, sinó buscar el confrontament horitzontal entre els subjectes mobilitzats i amb subjectes externs a la universitat, com treballadors, persones immigrades o moviments socials. No es tracta de tancar-se a les aules privilegiades del “saber” sinó de convertir l'Universitat en un lloc de trànsit per les lluites obertes a les ciutats i al territori. Perquè l'universitat no és només dels estudiants, sinó de tots, al servei de la collectivitat.

Cal posar en questió totes les propostes que vulguin desgravar de l'Esatat les despeses del sistema formatiu. Pensem a l'empenta publicitària davant els préstecs d'honor, que miren de fer adquirir a l'estudiant el pròpi “paquet formatiu”. Es proposa a l'estudiant d'endeutar-se per tenir l'esperança que amb la carrera trovarà una feina ben pagada que li permetrà liquidar el deute amb el finançador (que pot ser un banc o una empresa). Així és l'estudiant que inverteix en ell mateix, amb perspectives d'acabar amb un xantatge doble: del patró a la feina i del “finançador”.

Un tal sistema està en crisi fins i tot en els països on es trova més arrelat, i té com a principals consequències l'exclusió social, el xantatge als estudiants, el seu adoctrinament forçat i l'empenta cap a una competició ferotge amb el seus companys.

Els tentatius d'abolició del valor legal del títol d'estudi, amb suport de les grans multinacionals, també van en aquest sentit. En general, l'objectiu del capital és aquell de construïr per un costat una Universitat de massa adequadament desqualificada, on es formen treballadors a baix cost, exposats a la precarietat i constrets a cicles de formació continua i de pagament (màsters, cursos d'especialització, etc), que poden representar un exèrcit de desocupats desesperats i en competició entre ells, i de l'altra banda crear en canvi pocs llocs de formació altament sel·lectius on formar la classe dirigent en base a les seves exigències. Des d'aquest punt de vista l'”emergència”, el “desaprofitament” i la “meritocràcia” són paravents ideològics amb els quals es prova de vehicular reformes que en efecte reforcen l'arbitri de les institucions universitàries i desqualifiquen la Universitat pública.

Per aquest motiu un altre punt crucial sobre el qual s'ha concentrat l’atenció del moviment és la trasformació de les universitats en fundacions privades. Aquesta possibilitat, que per moltes facultats esdevindrà obligació, comportarà d'una banda, que l’ingrés d'empreses en els departaments esdevingui cada vegada més estable i de l'altra, que aquells cursos que no responen a “criteris de productivitat” siguin retallats limitant inevitablement la llibertat d'estudi així com la d'ensenyament i recerca. En general, la transformació de les universitats en fundacions, que és l'extrem efecte de la privatització (ja no es tracta de reformes curriculars o d'una genèrica col·laboració amb subjectes privats, sinó de tallar massivament els fons, portant dins de les facultats l'única realitat capaç donar-li liquiditat) no farà més que augmentar les múltiples contradiccions en les quals la universitat es trova actualment immersa. Contradiccions articulades en diferents nivells: entre lògiques jeràrquiques i politico-clientelars; entre els diversos grups d'interès; entre el personal tecnico-administratiu i la direcció acadèmica; entre la massa sempre més nombrosa d'estudiants exclosos dels nivells més alts de la formació i els mecanismes sempre més rígids de sel·lecció, repressió i control; entre les aspectatives professionals dels estudiants que completaran els mateixos estudis i la seva creixent desqualificació; entre els propis capitals en competició per assegurar-se carreres favorables i “prestacions d'obra avantatjoses”; entre els Departaments de les Facultats i Centres de recerca, en oposició al sentit comú i les pràctiques compartides, en ús fins fa pocs anys en la recerca pública, pel registre d'una patent o per acaparar una quantitat més gran de subvenció.

En aquest quadre, els stages o estades en empreses són un altre aspecte del xantatge de la instrucció en funció del mercat: l'adquisició de coneixements a través de la pràctica en el lloc de treball, és considerada formativa pels estudiants fins i tot des de la secundària. Altra vegada, veiem cancel·lada una cultura crítica i desenvolupada des de lògiques empresarials: si d'una banda parlem de prestacions de treball gratuït que permet en molts casos, reduïr els costos de personal de universitats i empreses, de l'altre, el cost de la formació dels subjectes (primer assumit per les empreses) es descarrega sobre la col·lectivitat.

Així l'estada en empresa es delinea com un ulterior xantatge per als treballadors, en una fase en la qual augmenta dia a dia el nombre de desocupats, d'aturats i d'acomiadats i empitjoren visiblement les condicions de treball del personal de les escoles i universitats: pensem en l'externalització dels serveis o de les biblioteques, que venen encomanats a empreses contractades o subcontractades les quals no apliquen als treballadors ni tan sols les poques tuteles tradicionals, i sobre les quals el domini públic no exerceix cap control (amb el consegüent augment dels preus i la disminució de la qualitat).

La questió de la mercantilització del saber està estretament lligada a la forma d'organització de la didàctica i als seus temps en les nostres aules: les notes, la lliçó frontal i la velocitat de les lliçons, són instruments que no permeten el desenvolupament d'una cultura que pugui realment formar subjectes crítics. En canvi contribueixen a reproduïr l'ideologia dominant de la qual la Universitat esdevé garant. És per això que no podem reclamar a la lleugera el tractat de Lisboa o la Carta europea de la Recerca ja que són plans per a la construcció d'una recerca funcional pel desenvolupament del capitalisme, subordinat a aquest, i no al desenvolupament d'un saber lliure.

Des d'aquest punt de vista, és important remarcar que per “recerca pública” no s'ha d'entendre una recerca genèricament finançada per l'Estat en comptes de per les empreses, sinó una recerca feta en benefici de la societat. Una recerca d'aquest tipus implica un canvi radical de la nostra societat, de la seva organització política i social. Avui, fins i tot allà on els fons són públics, la recerca ha pres camins que han de ser absolutament contestats. És important la responsabilitat del món acadèmic en prestar-se com a proveïdor per a la indústria bèl·lica, sent un útil instrument al servei de les polítiques imperialistes de guerra. Encara, didàctica i recerca venen avui usades pel desenvolupament de productes farmacèutics, químics o informàtics que són patentats per les mateixes empreses que després en treuen profit. En el camp de les ciències humanes això vol dir desenvolupar sistemes d'analisi i control, tècniques de promoció publicitària funcionals a l'integració, espectacularització i disciplinament de vastos sectors socials potencialment conflictuals. En el camp històrico-literari el condicionament dels fons nacionals i europeus permeten la reescriptura de la història i de la cultura en profit de les exigències de la classe dominant.

En quant al rol en la lluita de doctorants i recercadors, subjectes afectats en primera persona en aquesta reestructuració universitària i de l'estat social, considerem que haurien d'estar aliats als estudiants. Com aquests, pateixen una selecció de classe que els deixa poques possibilitats d'avançar en els estudis i de poder-se permetre llargues “esperes”; a més, pateixen els mecanismes de cooptació i jerarquia que limiten la llibertat de la recerca, encara més minada per l'ingrés de fons privats, amb la possibilitat (no remota i ja present en algunes facultats científiques) que la recerca es faci a través de comissions.

Per aquest conjunt de motius no es pot parlar de “centralitat del capital cognitiu” o de funció en augment de l'Universitat en el conjunt de les lluites. No ens podem deixar enganyar per formes demagògiques: per una banda cal reconèixer que el treball anomenat manual no ha tingut el temps de desenvolupar teories sobre la seva centralitat, sino que ha estat silenciat per l'informació i pel treball cultural, amb la complicitat precisament de les elucubracions post-fordistes; per altra banda, cal reconèixer que aquest ha abosorbit cada vegada més funcions intel·lectuals (cfr. el problem solving en els processos productius, en el qual els treballadors participen quotidianament), mentre el treball “cognitiu” és moltes vegades basat en precises funcions materials (cfr. funcions administratives desenvolupades per molts doctorants i recercadors. Respecte l'especificitat de les condicions concretes de vida, cal posar de relleu que les figures laborals són inserides en el mateix cicle productiu: ambdues concorren a la valoració de les mercaderies, són exposades a processos de precarització i venen privades de contractes col·lectius i de drets socials . Les respostes que el capital ha donat a la seva crisi de trenta anys han provat de fragmentar la classe, oposant artificialment el treball “cognitiu” i “manual”, ofuscant els confins a vegades molt fins que circumscriuen els dos àmbits, i donant al primer privilegis de casta i un cert estatus. Per això, tot i que en el món de la recerca hi ha alguns subjectes en via d'inserció que podran trobar una remuneració i una feina en les empreses, cal rellançar una llarga lluita unitària entre tots els que pateixen les consequències d'aquesta proletarització i descomposició de classe.

Arribem així a una reflexió més ampla sobre la conexió que cal instaurar entre els diversos àmbits del conflicte social. La presència d'exponents dels moviments territorials ha estat fonamental per trobar el lligam amb les lluites contra la devastació ambiental. No n'és un cas aïllat la llei 133/08 que conté, a més de la retallada a l'universitat, les mesures per la privatització de l'aigua i el finançament de l'energia nuclear. És evident el nexe que lliga el desmantellament de la instrucció i de l'estat social amb l'atac al medi ambient i al territori, sobretot si es considera el rol que la recerca desenvolupa en la devastació i en l'explotació ambientals, i la funció dels partits i els sindicats confederals (que continuen amb els coneguts mecanismes clientelars sovint conectats a camorres i mafies) portant endavant lògiques de profit econòmic.

Davant de la crisi i la massacre que s'està produïnt, és necessari treballar sobre les contradiccions començant a fer un discurs que permeti, des de les universitats, construïr un treball polític que no sigui estudiantista o corporatiu, sinó que tingui la força d'aliar-se a les lluites de tots els altres sectors que paguen les consequències d'aquesta organització economico-social.

Així, l'objectiu de tots els participants a l'assemblea és aquell de treballar en la perspectiva de una discussió estable entre treballadors i estudiants (treballadors d'avui i de demà), absolutament desvinculat de les pràctiques concertatives d'alguns sindicats i partits. Per aquest motiu, ha estat considerat fonamental proposar la construcció d'assemblees amb altres realitats autorganitzades no estudiantils per generalitzar la lluita i tendir a ampliar, cada vegada més el conflicte.

En consequència, partint de les nostres especificitats locals, hem decidit crear una xarxa que comprengui les diverses realitats estudiantiIs d'àmbit estatal, però que tingui en compte les protestes que es desenvolupen contra les mateixes reformes i atacs a nivell internacional. Entenem així coordinar de manera eficaç les nostres lluites i donar una perspectiva política als anàlisis compartits, dotant-nos dels instruments més oportuns i eficaços. Entre altres, hem individuat una adreça d'internet que funciona com a portal de conexió a més de mitjà de comunicació política, punt de referència per aquells que quotidianament, lluiten en la nostra mateixa perspectiva. L'autoorganització, en aquest sentit, ha estat argument central i ha emergit com a característica fonamental per construïr una estructura horitzontal que permeti posar en l'agenda política una pràctica realment conflictual i de classe. Per obrir des d'ara, i en els propers anys un llarg cicle de lluites socials. Per atrevir-nos a combatre i atrevir-nos a vèncer.

Roma, 14 de desembre de 2008

 

RED-NET XARXA DE LES REALITATS ESTUDIANTILS AUTOORGANITZADES

Questo indirizzo email è protetto dagli spambots. E' necessario abilitare JavaScript per vederlo.