Dettagli

Scritto da RED-NET

Categoria principale: Chi siamo

Pubblicato: 16 Marzo 2009

Creato: 16 Marzo 2009

Ultima modifica: 27 Gennaio 2014

DOCUMENT POLÍTIC DE L’ASSEMBLEA NACIONAL

13-14 DESEMBRE 2008, TOR VERGATA – ROMA

El 13 i 14 de desembre del 2008 es va realitzar a l'Universitat de Tor Vergata, una assemblea nacional del moviment nascut d’una exigència comuna de diverses realitats polítiques que han participat activament a les protestes dutes a terme en els darrers mesos contra la llei 133 i contra totes les mesures del govern en matèria d’escola, Universitat i Recerca.

Després d’una primera fase de mobilització, en la qual l’agitació espontànea ha estat predominant, s’han començat a definir les reivindicacions i a construїr les plataformes polítiques, aprofondint en les qüestions obertes pel propi moviment. En aquesta segona fase ens hem adonat que era necessari socialitzar les formes de lluita i d’analisi politica madurats en els últims temps. Naturalment, aquesta assemblea no ha estat res més que un primer pas necessari però insuficient: toca ara treballar conjuntament per incidir de manera eficaç sobre el teixit social i la realitat quotidiana.

Les dues jornades d’intens debat s’han articulat en dos eixos: el primer sobre autoorgantzació, i el segon dividit en dues taules de treball que han afrontat la relació entre “Escola i Universitat, Capital i Treball” i entre “Universitat i moviments socials”. La primera necessitat de l'assemblea ha estat discutir sobre les diverses experiències de mobilització, i avançar en l'anàlisi teòrica a fi d’estructurar millor el moviment a nivell pràctic. Tot i això, el centre de la discussió en totes les assemblees, ha estat la lectura de la crisi economico-financera.

A diferència d’aquells que han argomentat que la “crisi” és només una “crisi financera”, estem convençuts de la necessitat d’afirmar que es tracta d’una crisi d’acumulació capitalista que estem vivint com a mínim des de fa trenta anys, de la qual la recent deflagració financera és només l’ultim, violent moment de canvi. Els mecanismes d’especulació i endeutament, que avui veiem caure, són producte de polítiques dutes a terme a partir dels anys '70 per cobrir les dificultats de valorització de capitals. Posar en discussió el capitalisme significa, primer de tot, aclarir que no pot existir un costat 'bo' d’un sistema fondat sobre l’explotació i l’opressió: finança i economia real són dos aspectes del mateix mode de producció. Condemnar el capitalisme rapinyaire dels especuladors i dels bancs, deixant entendre que existeix un capitalisme bo a defensar, o un “sostenible”, significa mistificar la realitat, i cedir les pròpies armes de crítica a l’enemic.

Per provar de sortir d’aquesta crisi d’acumulació, el capital ha posat in joc diverses estratègies: a més de la “financerització” i el control dels fons i de les polítiques monetaries a través d’organitzacions transnacionals, ha usat la guerra global i l’explotació massificada dels paїsos del Sud del món (sigui deslocalitzant-ne la producció, sigui abusant dels abundants recursos naturals d’aquells territoris). Els governs i empresaris, amb la col.laboració de falses oposicions politiques i el rol actiu dels sindicats grocs, han atacat directament les condicions de vida de les classes subordinades. Han provat de redissenyar tota la societat, modificant alguns aspectes fonamentals de la seva organització: el rol de l’Estat, el mercat de treball, el sistema de pensions, la sanitat, els trasports, incentivant el desastre ambiental i la privatizació de recursos com l’aigua o l’aire. D’aquesta manera, han limitat la conflictualitat social, obert incessantment nous espais de mercat i creat necessitats de consum.

En aquest ample procés de precarització i mercantilització sense fre, l’instrucció i la recerca no han estat conservats, sino reformats responent a l’exigència de construcció d’una economia basada en el coneixement. Per costruїr un Espai Europeu de l’Educació Superior i de la Recerca (que serveixen, així com l'Exècit europeu, per afrontar la forta competència que presenta l‘escenari mundial) els governs dels paїsos membres de la UE estan harmonitzant els sistemes d’instrucció, portant endavant “reformes” de caire neoliberal (com a l’Estat francès, l’Estat espanyol, o Grecia). Indagar en les conexions que existeixen entre el sistema formatiu, el quadre econòmic general i la restructuració europea ens ha permès entendre de quina manera s’han desenvolupat els mecanismes de selecció de classe i de disciplinament i com es desenvolupen des de l’escola i la universitat.

Des d’aquest punt de vista, l’introducció del 3+2, del stage o treball no remunerat obligatoris durant el curs d’estudis, del sistema de crèdits formatius (CFU), del nou rol de les empreses privades en les facultats, del life-long learning o la destrucció d’això que resta del dret a l’estudi (beques d’estudi, residències, subvencions), són només alguns dels elements concrets sorgits durant la discussió assembleària.

El crèdit formatiu ha estat un dels punts de divisió: la posició “suggerida” a la Sapienza (assemblea del 15 novembre), és a dir, l’abolició del sistema de CFU a través d'un “inflacionament”, ha estat posada en dubte. El crèdit és definit com la mesura del volum de treball d'aprenentatge, inclòs l'estudi individual, exigit a un estudiant com a preparació prèvia per adquirir coneixements i habilitats en l'activitat formativa prevista per l'ordenament de la didàcitica dels cursos d'estudi (cfr. Decret Ministerial, 3 nov. 1999, n. 509). Estem parlant així d'una mesura matemàtica del temps d'aprenentatge (i no del coneixement) que ha contribuït a l'ulterior desqualificació de la didàctica. Aquesta compren la suma de treball des de la didàctica frontal (aprenentatge formal), passant per l'estudi a casa, fins als dispositius pràctics adquirits al lloc de treball (aprenentatge informal). No importa l'aprenentatge d'un mètode, o un complexe creixement cultural i personal, només omplir el temps “buit” amb una sèrie de nocions parcel·litzades. Si d'una banda el crèdit formatiu empeny endavant el procés de mercantilització del saber (pensem a les vergonyoses convencions amb corporacions de tot tipus que l'Universitat ha signat per fer diners, possibles des de l'introducció del CFU), d’altra banda contribueix a crear un estàndard comú d'accés al mercat de treball a nivell europeu.

Així, la hipòtesi de “inflacionament” dels CFU és paradoxal i senyal d'un endarreriment de la nostra lluita: es parla de criticar el contingut, però no es toca el continent. Més aviat es col·labora i legitima el sistema de crèdits, donant-li credibilitat davant els estudiants, i es porten, ja en la fase de formació, lògiques varonils i de cooptació, a través del desenvolupament de relacions privilegiades amb els docents i l'autoritat acadèmica que han de reconèixer el “contracurs” (i que no tenen massa problema a fer-ho, vist que el quadre de sotmetiment total dels trajectes curriculars a les exigències del capital, preveu aquesta sortida: ja la llei Ruberti de 1990 preveia activitat formativa autogestionada pels estudiants; Zecchino consenteix després que un petitissim percentatge de credits formatius sigui reservada a activitat formativa autonòmament escollida de l'estudiant – cfr. mateix Decret Ministerial). Així, l'autoformació amb crèdits, és perfectament compatible amb les exigències dels poders acadèmics i econòmics ja que no els desqualifica sinó que els reforça, desenvolupant una funció de moderar la lluita.

L'única posició possibile i necessària és aquella de lluitar sense ambigüitat per l'abrogació del sistema de crèdits, portant endavant iniciatives culturals, trobades, debats autogestionats de debò, i orientats de manera antagonista; no fent bandera de “lliçons” donades per professors o recercadors que només busquen fer-se visibles, sinó buscar el confrontament horitzontal entre els subjectes mobilitzats i amb subjectes externs a la universitat, com treballadors, persones immigrades o moviments socials. No es tracta de tancar-se a les aules privilegiades del “saber” sinó de convertir l'Universitat en un lloc de trànsit per les lluites obertes a les ciutats i al territori. Perquè l'universitat no és només dels estudiants, sinó de tots, al servei de la collectivitat.

Cal posar en questió totes les propostes que vulguin desgravar de l'Esatat les despeses del sistema formatiu. Pensem a l'empenta publicitària davant els préstecs d'honor, que miren de fer adquirir a l'estudiant el pròpi “paquet formatiu”. Es proposa a l'estudiant d'endeutar-se per tenir l'esperança que amb la carrera trovarà una feina ben pagada que li permetrà liquidar el deute amb el finançador (que pot ser un banc o una empresa). Així és l'estudiant que inverteix en ell mateix, amb perspectives d'acabar amb un xantatge doble: del patró a la feina i del “finançador”.

Un tal sistema està en crisi fins i tot en els països on es trova més arrelat, i té com a principals consequències l'exclusió social, el xantatge als estudiants, el seu adoctrinament forçat i l'empenta cap a una competició ferotge amb el seus companys.

Els tentatius d'abolició del valor legal del títol d'estudi, amb suport de les grans multinacionals, també van en aquest sentit. En general, l'objectiu del capital és aquell de construïr per un costat una Universitat de massa adequadament desqualificada, on es formen treballadors a baix cost, exposats a la precarietat i constrets a cicles de formació continua i de pagament (màsters, cursos d'especialització, etc), que poden representar un exèrcit de desocupats desesperats i en competició entre ells, i de l'altra banda crear en canvi pocs llocs de formació altament sel·lectius on formar la classe dirigent en base a les seves exigències. Des d'aquest punt de vista l'”emergència”, el “desaprofitament” i la “meritocràcia” són paravents ideològics amb els quals es prova de vehicular reformes que en efecte reforcen l'arbitri de les institucions universitàries i desqualifiquen la Universitat pública.

Per aquest motiu un altre punt crucial sobre el qual s'ha concentrat l’atenció del moviment és la trasformació de les universitats en fundacions privades. Aquesta possibilitat, que per moltes facultats esdevindrà obligació, comportarà d'una banda, que l’ingrés d'empreses en els departaments esdevingui cada vegada més estable i de l'altra, que aquells cursos que no responen a “criteris de productivitat” siguin retallats limitant inevitablement la llibertat d'estudi així com la d'ensenyament i recerca. En general, la transformació de les universitats en fundacions, que és l'extrem efecte de la privatització (ja no es tracta de reformes curriculars o d'una genèrica col·laboració amb subjectes privats, sinó de tallar massivament els fons, portant dins de les facultats l'única realitat capaç donar-li liquiditat) no farà més que augmentar les múltiples contradiccions en les quals la universitat es trova actualment immersa. Contradiccions articulades en diferents nivells: entre lògiques jeràrquiques i politico-clientelars; entre els diversos grups d'interès; entre el personal tecnico-administratiu i la direcció acadèmica; entre la massa sempre més nombrosa d'estudiants exclosos dels nivells més alts de la formació i els mecanismes sempre més rígids de sel·lecció, repressió i control; entre les aspectatives professionals dels estudiants que completaran els mateixos estudis i la seva creixent desqualificació; entre els propis capitals en competició per assegurar-se carreres favorables i “prestacions d'obra avantatjoses”; entre els Departaments de les Facultats i Centres de recerca, en oposició al sentit comú i les pràctiques compartides, en ús fins fa pocs anys en la recerca pública, pel registre d'una patent o per acaparar una quantitat més gran de subvenció.

En aquest quadre, els stages o estades en empreses són un altre aspecte del xantatge de la instrucció en funció del mercat: l'adquisició de coneixements a través de la pràctica en el lloc de treball, és considerada formativa pels estudiants fins i tot des de la secundària. Altra vegada, veiem cancel·lada una cultura crítica i desenvolupada des de lògiques empresarials: si d'una banda parlem de prestacions de treball gratuït que permet en molts casos, reduïr els costos de personal de universitats i empreses, de l'altre, el cost de la formació dels subjectes (primer assumit per les empreses) es descarrega sobre la col·lectivitat.

Així l'estada en empresa es delinea com un ulterior xantatge per als treballadors, en una fase en la qual augmenta dia a dia el nombre de desocupats, d'aturats i d'acomiadats i empitjoren visiblement les condicions de treball del personal de les escoles i universitats: pensem en l'externalització dels serveis o de les biblioteques, que venen encomanats a empreses contractades o subcontractades les quals no apliquen als treballadors ni tan sols les poques tuteles tradicionals, i sobre les quals el domini públic no exerceix cap control (amb el consegüent augment dels preus i la disminució de la qualitat).

La questió de la mercantilització del saber està estretament lligada a la forma d'organització de la didàctica i als seus temps en les nostres aules: les notes, la lliçó frontal i la velocitat de les lliçons, són instruments que no permeten el desenvolupament d'una cultura que pugui realment formar subjectes crítics. En canvi contribueixen a reproduïr l'ideologia dominant de la qual la Universitat esdevé garant. És per això que no podem reclamar a la lleugera el tractat de Lisboa o la Carta europea de la Recerca ja que són plans per a la construcció d'una recerca funcional pel desenvolupament del capitalisme, subordinat a aquest, i no al desenvolupament d'un saber lliure.

Des d'aquest punt de vista, és important remarcar que per “recerca pública” no s'ha d'entendre una recerca genèricament finançada per l'Estat en comptes de per les empreses, sinó una recerca feta en benefici de la societat. Una recerca d'aquest tipus implica un canvi radical de la nostra societat, de la seva organització política i social. Avui, fins i tot allà on els fons són públics, la recerca ha pres camins que han de ser absolutament contestats. És important la responsabilitat del món acadèmic en prestar-se com a proveïdor per a la indústria bèl·lica, sent un útil instrument al servei de les polítiques imperialistes de guerra. Encara, didàctica i recerca venen avui usades pel desenvolupament de productes farmacèutics, químics o informàtics que són patentats per les mateixes empreses que després en treuen profit. En el camp de les ciències humanes això vol dir desenvolupar sistemes d'analisi i control, tècniques de promoció publicitària funcionals a l'integració, espectacularització i disciplinament de vastos sectors socials potencialment conflictuals. En el camp històrico-literari el condicionament dels fons nacionals i europeus permeten la reescriptura de la història i de la cultura en profit de les exigències de la classe dominant.

En quant al rol en la lluita de doctorants i recercadors, subjectes afectats en primera persona en aquesta reestructuració universitària i de l'estat social, considerem que haurien d'estar aliats als estudiants. Com aquests, pateixen una selecció de classe que els deixa poques possibilitats d'avançar en els estudis i de poder-se permetre llargues “esperes”; a més, pateixen els mecanismes de cooptació i jerarquia que limiten la llibertat de la recerca, encara més minada per l'ingrés de fons privats, amb la possibilitat (no remota i ja present en algunes facultats científiques) que la recerca es faci a través de comissions.

Per aquest conjunt de motius no es pot parlar de “centralitat del capital cognitiu” o de funció en augment de l'Universitat en el conjunt de les lluites. No ens podem deixar enganyar per formes demagògiques: per una banda cal reconèixer que el treball anomenat manual no ha tingut el temps de desenvolupar teories sobre la seva centralitat, sino que ha estat silenciat per l'informació i pel treball cultural, amb la complicitat precisament de les elucubracions post-fordistes; per altra banda, cal reconèixer que aquest ha abosorbit cada vegada més funcions intel·lectuals (cfr. el problem solving en els processos productius, en el qual els treballadors participen quotidianament), mentre el treball “cognitiu” és moltes vegades basat en precises funcions materials (cfr. funcions administratives desenvolupades per molts doctorants i recercadors. Respecte l'especificitat de les condicions concretes de vida, cal posar de relleu que les figures laborals són inserides en el mateix cicle productiu: ambdues concorren a la valoració de les mercaderies, són exposades a processos de precarització i venen privades de contractes col·lectius i de drets socials . Les respostes que el capital ha donat a la seva crisi de trenta anys han provat de fragmentar la classe, oposant artificialment el treball “cognitiu” i “manual”, ofuscant els confins a vegades molt fins que circumscriuen els dos àmbits, i donant al primer privilegis de casta i un cert estatus. Per això, tot i que en el món de la recerca hi ha alguns subjectes en via d'inserció que podran trobar una remuneració i una feina en les empreses, cal rellançar una llarga lluita unitària entre tots els que pateixen les consequències d'aquesta proletarització i descomposició de classe.

Arribem així a una reflexió més ampla sobre la conexió que cal instaurar entre els diversos àmbits del conflicte social. La presència d'exponents dels moviments territorials ha estat fonamental per trobar el lligam amb les lluites contra la devastació ambiental. No n'és un cas aïllat la llei 133/08 que conté, a més de la retallada a l'universitat, les mesures per la privatització de l'aigua i el finançament de l'energia nuclear. És evident el nexe que lliga el desmantellament de la instrucció i de l'estat social amb l'atac al medi ambient i al territori, sobretot si es considera el rol que la recerca desenvolupa en la devastació i en l'explotació ambientals, i la funció dels partits i els sindicats confederals (que continuen amb els coneguts mecanismes clientelars sovint conectats a camorres i mafies) portant endavant lògiques de profit econòmic.

Davant de la crisi i la massacre que s'està produïnt, és necessari treballar sobre les contradiccions començant a fer un discurs que permeti, des de les universitats, construïr un treball polític que no sigui estudiantista o corporatiu, sinó que tingui la força d'aliar-se a les lluites de tots els altres sectors que paguen les consequències d'aquesta organització economico-social.

Així, l'objectiu de tots els participants a l'assemblea és aquell de treballar en la perspectiva de una discussió estable entre treballadors i estudiants (treballadors d'avui i de demà), absolutament desvinculat de les pràctiques concertatives d'alguns sindicats i partits. Per aquest motiu, ha estat considerat fonamental proposar la construcció d'assemblees amb altres realitats autorganitzades no estudiantils per generalitzar la lluita i tendir a ampliar, cada vegada més el conflicte.

En consequència, partint de les nostres especificitats locals, hem decidit crear una xarxa que comprengui les diverses realitats estudiantiIs d'àmbit estatal, però que tingui en compte les protestes que es desenvolupen contra les mateixes reformes i atacs a nivell internacional. Entenem així coordinar de manera eficaç les nostres lluites i donar una perspectiva política als anàlisis compartits, dotant-nos dels instruments més oportuns i eficaços. Entre altres, hem individuat una adreça d'internet que funciona com a portal de conexió a més de mitjà de comunicació política, punt de referència per aquells que quotidianament, lluiten en la nostra mateixa perspectiva. L'autoorganització, en aquest sentit, ha estat argument central i ha emergit com a característica fonamental per construïr una estructura horitzontal que permeti posar en l'agenda política una pràctica realment conflictual i de classe. Per obrir des d'ara, i en els propers anys un llarg cicle de lluites socials. Per atrevir-nos a combatre i atrevir-nos a vèncer.

Roma, 14 de desembre de 2008

RED-NET XARXA DE LES REALITATS ESTUDIANTILS AUTOORGANITZADES

Questo indirizzo email è protetto dagli spambots. E' necessario abilitare JavaScript per vederlo.

Dettagli

Scritto da RED-NET

Categoria principale: Chi siamo

Pubblicato: 16 Marzo 2009

Creato: 16 Marzo 2009

Ultima modifica: 27 Gennaio 2014

El 13 y el 14 de diciembre de 2008 en la Universidad de Tor Vergata se hizo una asamblea nacional de movimiento, nacida desde una exigencia muy condividida por aquellos individuos y realidades políticas que participaron activamente, durante estos meses, a las protestas contra la ley 133 y contra todas las disposiciones gubernamentales sobre Escuela, Universidad e Investigación.
Después de una primera fase de movilización, en la cual la agitación espontánea fue predominante, se empezaron de hecho a definir las reivindicaciones y a construirse las plataformas políticas, entrando en el mérito de las numerosas cuestiones abiertas por el movimiento. En esta segunda fase nos damos cuenta que, condividiendo puntos de vista y perspectivas, era necesario socializar los itinerarios de lucha y los análisis políticos madurados en los últimos meses y en los años precedentes. Naturalmente esta asamblea no representó que un primer paso, necesario pero no suficiente: lo consecuente es trabajar juntos para influir de manera eficace en el tejido social y en la vida cotidiana.

Las “dos días” de intensos debates se articuló en dos momentos de confrontación asamblearios sobre la autorganización, y en dos mesas de trabajo plenarios, que afrontaron la relación entre “Escuela y Universidad, Capital y Trabajo” y entre “Universidad y movimientos sociales”. La primera necesidad de la asamblea fue de hecho la de hacer el balance de las varias experiencias de movilización, y de llevar adelante el análisis teórico para mejor estructurar las propias prácticas.
Pues no es un caso si el fundamento de la discusión fuera la interpretación de la crisis económico-financiaria. De manera distinta de todos los que embarraron ríos de papel sosteniendo que la “crisis” sólo es “crisis de las finanzas”, nosotros estamos convencidos de la necesidad de confirmar que sí se trata de crisis, pero de una crisis de acumulación capitalística que vivimos por lo menos desde treinta años, y de la cual la reciente deflagración financiera es sólo el último, violento momento de vuelta. Los mecanismos de especulación y deuda, que hoy vemos caerse, no son de hecho el producto de algunas “manzanas podridas”, sino uno de los caminos trillados desde los años ’70 para proveer a las dificultades de valorización de los capitales. Por lo tanto, poner en discusión el capitalismo significa, ante todo, aclarar que no puede existir un lado ‘bueno’ de un sistema basado en explotación y opresión: finanzas y economía real son dos aspectos del mismo modo de producción.

Condenar el capitalismo ávido de los especuladores y de los bancos, dejando entender que hay uno bueno a defender, o uno “sostenible”, significa mistificar la realidad, y ceder las propias armas críticas al enemigo.

Para intentar salir de esta crisis de acumulación, el capital planteó varias estrategias: además de la financiarización y del control de los fondos y de las políticas monetarias a través de organizaciones transnacionales, recurrió también a la guerra global y a la explotación intensa de los países del Sur del mundo (tanto delocalizando allá la producción, como aprovechando de los ingentes recursos naturales de aquellos territorios). Además los gobiernos y los empresarios, con la colaboración de falsas oposiciones políticas y el papel activo de sindicatos de concertación, atacaron directamente las condiciones de vida de las clases inferiores.

Intentaron rediseñar toda la sociedad, modificando algunos aspectos fundamentales de su organización: el papel del Estado, el mercado del trabajo, el sistema de jubilación, la sanidad, los transportes, incentivando el parche ambiental y la privatización de recursos cuales el agua y el aire. De esta manera limitaron y debilitaron la conflictividad social, abriron nuevos espacios de mercado, levantaron de propósito nuevas y rentables necesidades.  En este amplio proceso de precarización y desenfrenada mercificación, la instrucción y la investigación no fueron perdonadas, sino reformadas respondiendo a la exigencia de construcción de una economía basada en el conocimiento. Los gobiernos de los países miembros de la UE están armonizando los sistemas de instrucción para construir un Espacio Europeo de Educación Superior y de Investigación (funcional, junto al Ejército europeo, al áspera competición en el escenario mundial), llevando adelante, casi adondequiera, “reformas” neoliberistas (piénsese en Francia, España, Grecia).

El indagar las conexiones que esiste entre el sistema formativo, el cuadro económico general y las reestructuraciones que ocurren a nivel europeo nos permitió comprender de qué manera los mecanismos de selección de clase y de discplinamiento evolucionaron y evolucionan, a partir de escuelas y universidades.

Desde este punto de vista, la introducción del 3+2, de stages y aprendizaje obligatorios durante el curso de estudios, del sistema de los créditos formativos (CFU), el nuevo papel de los particulares en las facultades, el life-long learning, el desmantelamiento de lo que queda del derecho a estudiar (comedores, residencias, becas), son sólo algunos de los elementos concretos surgidos durante la asamblea.
El crédito formativo fue uno de los puntos dirimentes del enfrentamiento: la posición “sugerida” por los documentos de “la Sapienza” (asamblea del 15 de noviembre), es decir la supresión del sistema de los CFU a través de su “inflacionamiento”, fue puesta en tela de juicio. El crédito fue definido como la medida de la cantidad de trabajo del aprendizaje, incluido el estudio individual, pedido a un estudiante en posesión de una adecuada preparación inicial para adquirir conocimientos y capacidades en las actividades formativas previstas por lor ordenamientos didácticos de los cursos de estudio (confronta Decreto Ministerial, 3 nov. 1999, n. 509).

No es que una medición matemática del tiempo de aprendizaje (y no del conocimiento) que contribuyó al sucesivo desprestigio de la didáctica. Éste comprende la suma de trabajo que va desde la didáctica frontal (aprendizaje formal), al estudio en casa, hasta la adquisición de competencias y dispositivos prácticos en los lugares de trabajo (aprendizaje informal). Por lo tanto no importa la adquisición de un método, o un global crecimiento cultural e individual, sino sólo llenar tiempo “vacío” con una serie de nociones subdivididas. Si por un lado el crédito formativo impulsa  ulteriormente el proceso de mercificación de saberes (piénsese también en las vergonzosas convenciones que las Universidades firmaron con corporaciones de cualquier tipo para pedir dinero, posibles gracias a la introducción del CFU), por otro lado contribuye a la creación de un estándar común de acceso al mercado del trabajo a nivel europeo.

La hipótesis de “inflacionamiento” de los CFU, así, es paradójica y marca un arredramiento de nuestras luchas: se dice criticar el contenido, pero no se toca el recipiente. Más bien se colabora y legitima el sistema de los créditos, se le confiere credibilidad entre los estudiantes, y se llevan, ya en la fase de la formación, lógicas de barones y de cooptación, a través del desarrollo de relaciones privilegiadas con los docentes y con las autoridades académicas que tienen que reconocer los “contra cursos” (y que no tienen dificultad en hacerlo, dado que, en el contesto de un sometimiento total de los trayectos curriculares a las exigencias del capital, se prevee lo mismo: ya la ley Ruberti del 1990 preveía actividades formativas autogestionadas por los estudiantes; Zecchino consiente que un pequeño porcentaje de créditos formativos sea destinado a actividades formativas elegidas autónomamente por el estudiante – confronta el mismo Decreto Ministerial). Por lo tanto, la autoformación con los créditos es perfectamente compatible con las exigencias de los poderes académicos y económicos, no los combate sino los consolida, tomando el papel de moderar las luchas.
La única posición posible y necesaria es la de luchar sin ambigüedad para la abrogación del sistema de los créditos, llevando adelante iniciativas culturales, asambleas, debates realmente autogestionados y orientados de manera antagonista; no teniendo en cuenta alguna “lección” de profesores y ayudantes en busca de visibilidad, sino del debate horizontal entre los sujetos movilizados y los sujetos externos a las universidades, como trabajadores, emigrantes, realidades de movimiento. En resumen, no se trata de encerrarse en las aulas privilegiadas del “saber”, sino de hacer que la Universidad sea un lugar de tránsito para las luchas abiertas en las ciudades y en los territorios. Porqué la universidad no es de los estudiantes sino de todos, al servicio de la colectividad. Hay también que poner en tela de juicio todas aquellas propuestas que quieren desgravar el Estado de las cargas del sistema formativo.

Piénsese en la publicidad sobre los préstamos de honor, que aspiran a hacer adquirir al estudiante su propio “paquete formativo”. Se le “propone” al estudiante endeudarse, para  tener la esperanza que con la licenciatura pueda encontrar un trabajo que rente bien, que pueda extinguir la deuda contraída con el financiero (que puede ser un banco o una empresa). De esta manera el estudiante invierte en sí mismo, con buenas perspectivas de hacerse chantajear dos veces: por el patrón en el trabajo y por el “financiero” del préstamo de honor.

Este sistema (como lo de los préstamos “drogadictos”) está en crisis hasta en los países donde tiene más raices, y cuyas consecuencias principales son la exclusión social, los estudiantes chantajeables, su adoctrinamiento forzado, el incentivo a una competición feroz con sus compañeros.
También los intentos de abolir el valor legal del título de estudio, sostenidos, ¡qué casualidad!, por grandes multinacionales, van hacia esta dirección. En general la finalidad del capital es por un lado la construcción de una Universidad de masas adecuadamente desprestigiada, desde donde salen trabajadores de bajo costo, expuestos a la precariedad, obligados a ciclos de formación continua y que se pagan (másters, cursos de especialización etc...), que puedan representar un “ejército de parados” desesperados y en competición entre ellos, por otro lado de crear algunos lugares de formación muy selectivos donde se forma la clase dirigente solidaria a su exigencias. Desde este punto de vista la “emergencia”, el “desperdicio” y la “meritocracia” hacen de tapadera ideológica con las cuales se intenta difundir reformas que de hechos consolidan el poder de los barones y el desprestigio de la Universidad pública. Por esta razón, otro punto sobre el cual se concentró la atención del movimiento es lo de la transformación de las universidades en fundación de derecho privado.

Tal posibilidad, que para muchas universidades se convertirá en una oblagación, conllevará por una parte que la entrada de los particulares en los departamentos será siempre más estable, por otra que los cursos de graduación que no respondan a “criterios de productividad” serán eliminados, limitando inevitablemente la libertad de estudio y asimismo la de la enseñanza e investigación.
En general, la transformación de las universidades en fundaciones, estremo efecto de la privatización (ya no se incide con reformas curriculares o con una genérica colaboración con sujetos privados, sino reduciendo netamente los fondos y obligando así las universidades a introducir en su interno las únicas realidades capaces de erogar liquidez), aumentará las múltiples contradicciones en las cuales la universidad está introducida. Contradicciones articoladas en varios niveles: entre lógicas baronales y político-clientelares; entre las diferentes cordadas de interés; entre el personal técnico-administrativo y las dirigencias académicas; entre las masas siempre más numerosas de estudiantes excluidos de los niveles más altos de la formación y los mecanismos siempre más rígidos de selección, represión y control; entre las expectativas profesionales de los estudiantes que van a terminar su percurso de estudio y su creciente decualificación; entre los capitales mismos, en competición para asegurarse cursos de graduación favorables y “prestaciones de obra provechosas”; entre Departamentos, Universidades, Centros de Investigación, en oposición, contra el sentido común y las prácticas de condivisión en uso hasta alguna década atrás en la investigación pública, para el registro de una patente o para acapararse una parte más grande de financiación.
En este cuadro los stages y el aprendizaje representan otro aspecto del reajuste de toda instrucción, en función del mercado: adquirir conocimientos, a través de la práctica en el lugar de trabajo, es considerado formativo para los estudiantes a partir de los colegios de enseñanza secundaria. Otra vez, es borrada incluso la apariencia de una cultura crítica y desatada desde lógicas empresariales: si por un lado hablamos de prestaciones de trabajo gratuitas que permiten, en muchos casos, de rebajar los costos del personal de universidades y empresas evitando las asunciones para los encargos cubiertos por los aprendistas, por otro lado, se descarga el costo de la formación de sujetos en entrada (precedentemente por entero a cargo de particulares) sobre la colectividad.
Stages y aprendizaje se perfilan, entonces, como ulterior chantaje para los trabajadores, en una fase en la cual aumenta día tras día el número de desempleados, de los beneficiarios del fondo de garantía salarial y de los despedidos y en la cual empeoran de manera visible las condiciones de trabajo del mismo personal en las escuelas y en las universidades: pensamos en las esternalizaciones de los servicios, de los comedores, de las bibliotecas, que son encomendadas a empresas contratistas o subcontratistas, que no aplican a los trabajadores ni siquiera las pocas tutelas tradicionales, y sobre el cual el público no tiene algún control (con consecuente aumento del costo de los servicios y disminución de la calidad).

A la cuestión de la mercificación de los saberes es estrechamente atada la manera en que se configuran la didáctica y sus tiempos en nuestras aulas: el voto, la lección frontal, los ritmos rápidos de las lecciones, son intrumentos que no permiten la fruición de una cultura que pueda verdaderamente formar sujetos críticos, sino contribuyen a reproducir la ideología dominante de la cual la universidad se hace portadora. Es por eso que no podemos referirnos con ligereza al Tratado de Lisbona o a la Carta Europea de la Investigación: éstos son planos para la construcción de una investigación funcional al desarrollo capitalístico y a ella subordinada, no cierto para el desarrollo de un saber libre.

Desde este punto de vista es importante corroborar como por “investigación pública” no se entienda una investigación genéricamente financiada por el estado y no por particulares, sino una investigación que sea beneficio para la sociedad. Tal investigación implica un cambio radical de nuestra sociedad, de su organización política y social. Hoydía, también donde los fondos son públicos, la investigación ha tomado calles que absolutamente tienen que ser contestadas. Son, de hecho, duras las responsabilidades del mundo académico en hacerse proveedor de servicios para la industria bélica, terminando con ser un útil intrumento al servicio de las políticas imperialísticas de guerra. Además, didáctica e investigación están hoy finalizadas en el desarrollo de productos farmacéuticos, químicos, informáticos, que serán después patentados por las mismas empresas que de ellas recibirán provechos. En el campo de las ciencias humanas, esto quiere decir desarrollar sistemas de análisis y control, tecnica de promoción publicitaria, funcionales a la integración, a la espectacularización, al disciplinamiento de vastos sectores sociales potencialmente conflictuales. En el campo histórico-literario, los condicionamientos de los fondos nacionales y europeos permiten una reescritura de la historia y de la cultura con ventaja de las exigencias actuales de la clase dominante.
Por lo que concierne el papel de los doctorandos y de los ayudantes en la lucha, sujetos llamados en causa en primera persona en este proceso de reajuste de la Universidad y del estado social, es para ellos natural, o debería serlo, encontrarse aliados con los estudiantes.

Como estos últimos, ellos sufren una selección de clase, que queda a pocos la posibilidad de ir adelante en los estudios y de permitirse largas “esperas”; además, ellos sufren también los mecanismos de cooptación y baronado que limitan la libertad de la investigación, más minada por la entrada de los particulares, con la posibilidad (no remota sino ya presente en algunas facultades científicas) que se investigue directamente por encargo.

Es por este conjunto de motivaciones que no se puede hablar de “centralidad del capital cognitivo” o de función pujante de la Universidad en las luchas. No debemos quedarnos engañar por fórmulas demagógicas: por un lado hay que reconocer que el trabajo asídicho manual no tuvo el tiempo de desarrollar teorías sobre su centralidad, más bien, desapareció de la información y del debate cultural, con la complicidad precisamente de las elucubraciones postfordistas; por otro lado, hay que reconocer que el trabajo manual ha absorbido siempre más funciones intelectuales (cfr. el problem solving en los procesos productivos, al cual los obreros participaban cotidianamente), mientras que el trabajo “cognitivo” está a menudo basado en precisas funciones materiales (cfr. las atribuciones administrativas realizadas por muchos doctorandos y ayudantes). En el respecto de las especificidades y de las condiciones concretas de vida, hay que considerar que las figuras laborales están de hecho introducidas en el mismo ciclo productivo: ambas concorren a la valorización de las mercancías, ambas son expuestas a procesos de precarización, ambas son privadas de contractos colectivos nacionales y de los derechos sociales (lo de la casa, de la pensión, etc...). Las respuestas que el capital dio a su crisis tricenal intentaron de cada manera fragmentar la clase, oponiendo artificialmente el trabajo “cognitivo” al trabajo “manual”, ofuscando los confines a menudo muchos lábiles que circunscriben los dos ámbitos, y cooptando el primero con privilegios de casta dotándole de cierto status. Para esto, aunque en el mundo de la investigación hay unos sujetos en espera de “introducción”, o que siempre podrán encontrar un rentable empleo en las empresas, hay que relanzar una larga lucha unitaria entre todos los que de esta proletarización y descomposición de clase pagan las consecuencias.

Así se llegó a una reflexión más grande sobre la conexión que se debe instaurar entre los diferentes ámbitos del conflicto social. La presencia de exponentes de los movimientos territoriales fue fundamental para encontrar la relación con las luchas contra la devastación ambiental y el parche territorial. No es un caso si la misma ley 133/08 contiene, además de los cortes a la universidad, también las medidas de privatización del agua y financiación para la energía nuclear. Es evidente la conexión que vincula el desmantelamiento de la instrucción y del estado social al ataque al ambiente y a los territorios, sobre todo si consideramos, una vez más, el papel que la investigación tiene (por voluntad del público o del particular) en la devastación y en la explotación del ambiente, y la función absuelta por partidos y sindicatos confederales (en continuidad con los bien conocidos mecanismos clientelares, y a menudo incluso en colusión con mafias y camorras) en llevar adelante lógicas de provecho.

Frente a la crisis y al masacre que está produciendo, trabajar en las contradicciones, empezando por hacer un discurso que aspire a construir un trabajo político desde nuestras universidades que no sea estudiantista o corporativo, sino que tenga la fuerza de ligarse a las luchas de todos los otros sectores que están pagando esta organización económico-social, es por lo tanto una necesidad. El objetivo de todos los participantes a la asamblea es, de hecho, lo de trabajar en la perspectiva de un enfrentamiento estable entre trabajadores y estudiantes (que son trabajadores en formación, trabajadores de hoy y para mañana), que sea absolutamente desatado por las práticas concertativas de algunos sindicatos y partidos. Por este motivo, consideramos fundamental proponer la construcción de asambleas con otras realidades autorganizadas no estudiantiles para intentar generalizar realmente las luchas y tender, al correr del tiempo, a extender siempre más los nudos del conflicto.
En consecuencia, partiendo de nuestras especificidades locales, decidimos crear une red de realidades estudiantiles que tenga una envergadura nacional, pero que ponga atención también en las protestas que se desarrollan, contra las mismas reformas y ataques, en un plan internacional. Entendemos así coordinar de manera eficace nuestras luchas y dar una perspectiva política a los análisis condivididos, dotándonos de los instrumentos más opportuno y eficaces. Entre éstos, individuamos un sitio internet, que funcione como portal de conexión y asimismo como medio de comunicación política, punto de referencia para cuantos, cotidianamente, luchan en nuestra misma perspectiva. La autorganización, en este sentido, fue argumento central y salió como característica fundamental para construir una etructura horizontal que pueda poner en la agenda política una práctica realmente conflictual y de clases. Para abrir desde ahora, y en los próximos años, un largo ciclo de luchas sociales. Para osar combatir, y osar vencer.

Dettagli

Scritto da RED-NET

Categoria principale: Chi siamo

Pubblicato: 02 Marzo 2009

Creato: 02 Marzo 2009

Ultima modifica: 27 Gennaio 2014

DOCUMENT POLITIQUE DE L’ASSEMBLÉE NATIONALE DES COLLECTIFS UNIVERSITAIRES

13-14 DÉCEMBRE 2008, TOR VERGATA – ROME, ITALIE

Le 13 et 14 décembre 2008, une assemblée nationale du mouvement universitaire a eu lieu à l'Université de Tor Vergata. Elle s’origine dans une demande largement partagée par les individus qui ont participé activement, ces derniers temps, aux protestations contre la loi 133 et contre toutes les mesures gouvernementales touchant l'École, l’Université et la Recherche.

A la première phase d’agitation spontanée du mouvement a succédé la définition explicite des revendications, des plateformes politiques. Dans cette seconde phase, forts des points de vue et des perspectives communs, nous avons décidé qu’il était nécessaire de confronter les parcours de lutte et les analyses politiques de l’évolution récente des choses. Naturellement, cette assemblée ne présente rien d’autre qu'un premier moment- nécessaire mais insuffisant : l’étape subséquente consistera à travailler ensemble pour agir sur la réalité quotidienne d’une manière efficace.

Les deux jours de débats ont consisté en deux assemblées sur l’auto-organisation et deux débats sur les relations entre «École et Université/Capital et Travail » et entre «Université et mouvements sociaux». Car la première exigence a été celle de faire le point des différentes expériences de la mobilisation et de poursuivre l'analyse théorique de façon [à mieux structurer nos propres pratiques] / [conférer à notre pratique une organisation plus structurée]. Par conséquent, Ce n’est pas un hasard si dans toutes les assemblées le pivot du débat a été celui de la lecture de la crise économique-financière…

Différemment de tous ceux qui se sont donnés beaucoup de mal à affirmer qu’il fallait affronter seulement une «crise de la finance», nous sommes convaincus de la nécessité d’affirmer vivement qu’il est ici question d’une crise d'accumulation capitaliste commencée il y a au moins trente ans; dont le récent effondrement financier n’est rien d’autre que la manifestation la plus obvie. Les organismes de spéculation et d’endettement à l’agonie ne sont pas le produit de quelques «pommes pourries», mais une des voies choisies pour résoudre les difficultés liées à la mise en valeur des capitaux à partir des années ‘70.

Dénoncer le capitalisme revient avant tout à affirmer l’impossibilité de sa réforme, l’impossibilité de la réforme d’un système qui se fonde sur l’exploitation et l’oppression : finance et économie réelle sont deux aspects du même mode de production. Partant, condamner seulement le capitalisme rapace des spéculateurs et des banques en faisant accroire qu’il y a un capitalisme tolérable ( ?) ou, pire, bon, qu’on devrait défendre, équivaut à se lancer dans une entreprise de mystification et d’abandon de ses propres armes critiques à l'ennemi.

Essayant de sortir de cette crise d'accumulation, le capital a utilisé différentes stratégies: en plus de la financiarisation et du contrôle des fonds et des politiques monétaires par des organisations transnationales, il a utilisé aussi la guerre globale et l'exploitation massive des pays du sud (soit en délocalisant la production, soit en spoliant les peuples dominés de leurs ressources naturelles). Avec l'aide de fausses oppositions politiques et du rôle actif des syndicats de concertation, les gouvernements et les entrepreneurs ont aggravé les conditions de vie des classes subalternes. En modifiant certains aspects fondamentaux de son organisation, ils se sont promis de remanier entièrement l’économie de la société : le rôle de l'État, le marché du travail, le système des retraites, la santé, les transports, encourageant en outre les dévastations de l'environnement et la privatisation des ressources tels que l'eau et l'air. De cette façon, ils ont limité et ôté de puissance l’état conflictuel de la société, ouvert de nouveaux espaces pour le marché et ont provoqué des besoins nouveaux et rentables.

L'enseignement et la recherche n'ont pas été épargnés dans ce vaste procès de précarisation et de marchandisation déchaîné ; ils ont été réformés en fonction de l'exigence de construction d'une économie prétendument fondée sur la connaissance. Les gouvernements des pays membres de l'UE sont en train d’harmoniser les systèmes de l'instruction pour construire un Espace Européen de l'Éducation Supérieure et de la Recherche (conformément, aussi bien que l'Armée européenne, à la difficile compétition sur la scène mondiale), en poursuivant presque partout des «réformes» de nature néolibérale (pensons à la France, à l’Espagne, à la Grèce...). L’examen des liens entre le système de formation, le cadre général de l’économie et les restructurations qui se produisent au niveau européen nous a permis de comprendre les mécanismes de sélection de classe et de disciplination à l’œuvre dans les institutions universitaires.

C’est dans cette perspective que l’assemblée a discuté, pour ne citer que quelques exemples pêle-mêle : l'introduction en Italie du 3+2, des apprentissages et des stages obligatoires pendant le cours des études, du système des crédits de formation (CFU), le nouveau rôle des particuliers dans les universités, le life-long learning, le démantèlement de ce qui reste du droit à l'étude (RU, résidences, bourses d’études).

Les crédits de formation sont un des points résolutoires de la confrontation: la position «suggérée» par les résumés de la rencontre à l’Université La Sapienza (workshop du 15 novembre), à savoir l'abolition du système des CFU par leur « inflation », a été vivement critiquée. Le crédit est défini comme la mesure du volume de travail d'apprentissage, y compris l’étude individuel, requis pour un étudiant en possession de la préparation initiale appropriée pour acquérir des connaissances et des habilités dans les activités de formation prévues par les systèmes didactiques des cours d’études (cfr. Décret Ministériel, 3 nov. 1999, n. 509).

Nous nous trouvons devant une simple mesure du temps d'apprentissage (et non pas de la connaissance), qui a contribué à la déqualification ultérieure de la didactique. Il renferme la somme du travail qui va de la didactique frontale (apprentissage formel) à l'étude à la maison, jusqu'à l'acquisition de skills et dispositifs pratiques sur les lieux de travail (apprentissage informel). L'acquisition d'une méthode ou une croissance d’ensemble culturelle et personnelle ne sont donc importantes : selon les exigences du marché, l’objectif est seulement le remplissage du temps «vide» avec une série de notions dispersées. Donc, si le crédit de formation porte, d’un côté,  plus loin dans le processus de marchandisation des savoirs (pensons aussi aux conventions corporatistes et honteuses de tout genre que les Universités ont signées pour toucher de l’argent; conventions rendues possibles justement par l'introduction des CFU), il contribue, par ailleurs, à créer un standard commun d'accès au marché du travail européen.

Ainsi, l'hypothèse avancée par certains secteurs du mouvement, l'« inflation » des CFU se montre paradoxale et marque un recul de nos batailles : on affirme vouloir critiquer le contenu, mais on ne touche pas le contenant. Au contraire, on en vient à collaborer avec le système des crédits, à le légitimer, à accroitre son crédit auprès des étudiants. Enfin, se produit l’introduction de logiques népotistes et de cooptation, dès la formation, à travers le développement des rapports privilégiés avec les professeurs et les autorités académiques qui doivent reconnaître le «contre- cours» (et qui ne se font pas trop de problèmes à le faire puisque, dans le cadre d'un assujettissement total des parcours des curriculum aux exigences du capital, il est conçu comme un épanchement dérisoire : déjà la loi Ruberti de 1990 prévoyait des activités de formation autogérées par les étudiants ; la loi Zecchino permit ensuite qu'une quantité très petite de crédits soit réservée à des activités de formation choisies par l’étudiant d’une façon autonome - cfr. le même Décret Ministériel). L'« auto-formation » avec les crédits est ainsi parfaitement compatible avec les exigences des pouvoirs académiques et économiques; le cours alternatifs ne les entame pas mais au contraire les renforce, en modérant les luttes.

La seule position possible et nécessaire est celle de lutter sans ambiguïté pour l'abrogation du système des crédits, en développant des initiatives culturelles, des rencontres, des débats autogérés d’une façon sérieuse et orientés dans un sens antagoniste ! Certes, on ne doit pas faire trésor de quelque «leçon» octroyée par des professeurs ou des chercheurs en quête de visibilité; on doit au contraire se confronter sur le même niveau entre les sujets mobilisés et avec les sujets extérieurs aux universités, à savoir les travailleurs, les migrants, et les autres groupes du Mouvement. Donc, il n’est pas question ici de demeurer entre travailleurs intellectuels, mais plutôt de transformer l'Université en un lieu de passage pour toutes les luttes progressistes les luttes ouvertes sur les métropoles et sur les territoires. Puisque l'Université n'est pas « des étudiants », elle est, ou devrait être, de tous, c'est-à-dire au service de la collectivité.

Il est donc nécessaire de dénoncer toutes les propositions de désengagement financier de l’Etat. Pensons au battage publicitaire en faveur du « prêt sur l'honneur », qui vise à faire acheter à l’étudiant son «paquet formatif». Sur le modèle angle-saxon, on propose «vivement» à l’étudiant de s'endetter pour qu’il puisse espérer de trouver un travail bien rémunéré avec le diplôme de fin d'études universitaires, à fin d’éteindre la dette contractée envers le bailleur de fonds (par exemple, une banque ou, pire, une entreprise à la quelle on se lie de façon fidèle). Ainsi, l’étudiant investit sur soi-même, et par ce moyen soit l’employeur soit le «bailleur de fonds» du prêt d'honneur le font chanter.

Un tel système (exactement comme celui des prêts «dopés») est en crise dans les mêmes pays où il est plus enraciné, et produit comme principales conséquences: l'exclusion sociale, la subordination de l’étudiant à des intérêts privés, son endoctrinement forcé, sa poussée à une compétition féroce avec les camarades etc.

Aussi les tentatives d'abolition de la valeur légale du titre d’étude, qui sont supportés – ce n’est pas par hasard – par des  grandes multinationales, vont en ce sens. En général, on peut reconnaître deux objectifs du capital. En premier lieu, celui de construire une université de masse déqualifiée d'une manière adéquate, c'est-à-dire un lieu de formation de travailleurs « bon marché », exposés à la précarité, forcés à des cycles de formation continue et payant (master, cours de spécialisation et cetera), qui peuvent constituer une «armée de chômeurs» désespérés et en compétition entre eux. Deuxièmement, celui de créer par contre très peu de lieux de formation hautement sélectifs où se forme la classe dirigeante solidaire aux exigences du capital lui-même. De ce point de vue, l'«émergence», «le gaspillage» et la «méritocratie» ne sont autre chose que des paravents idéologiques avec lesquels on cherche à promouvoir les réformes qui servent exactement à renforcer, et non pas à contrecarrer, l'arbitre népotiste et la déqualification de l'Université publique.

Pour cette raison, un autre point crucial pour le mouvement est celui de la transformation des universités en fondations de droit privé. Cette possibilité, en vérité un choix obligatoire pour un grand nombre d'universités,  aura pour conséquence, d’un coté, l'entrée des particuliers dans les départements qui deviendra de plus en plus fixe et, de l'autre coté, les licences et les masters qui ne répondent pas à des «critères de productivité» seront écourtés en limitant ainsi la liberté d'étude aussi bien que celle d'enseignement et de recherche. En général, la transformation des universités en fondations, qui est l'ultime effet de la privatisation (on ne grève plus avec des réformes des curriculum ou bien avec une vague collaboration avec des particuliers, mais en écourtant les fonds nettement, et en forçant donc les universités à introduire à l’intérieur les seules réalités capables d'affecter de la liquidité), ne fera rien d’autre qu'augmenter les nombreuses contradictions dans lesquelles l'Université italienne se trouve. Des contradictions qui sont articulées sur plusieurs niveaux : entre les logiques népotistes et celles de la politique des clientèles; entre les différentes coalitions; entre le personnel technicien et administratif et les directions académiques; entre les masses de plus en plus nombreuses d'étudiants exclus des niveaux les plus hauts de la formation et les mécanismes de plus en plus rigides de sélection, de répression et de contrôle; entre les attentes professionnelles des étudiants en train d’achever les études et leur déqualification croissante ; entre les capitaux mêmes, en compétition pour s'assurer des cours de diplôme universitaire favorables et des «prestations d’œuvre avantageuses»; entre Départements des Universités et Centres de recherche, les uns contre les autres – contre le bon sens et les pratiques de partage en usage jusqu’il y a quelques décennies dans la recherche publique – pour l'enregistrement des brevets ou pour acquérir le plus de financements possibles.

Dans ce cadre les stages et les apprentissages sont un autre aspect de la réorganisation de toute l’instruction, en fonction du marché: on considère fondamental pour la formation des étudiants à partir des lycées l’acquisition de connaissances par la pratique sur le lieu du travail. Une fois encore, on efface même le semblant d’une culture critique et détachée des logiques d’entreprise, il s’agit justement de la subordonner aux logiques d’entreprise: si, d’un côté, nous parlons de prestations de travail gratuit qui permettent, dans beaucoup de cas, de réduire les coûts pour le personnel des universités et des entreprises, n’embauchant pas du personnel pour les charges occupées par les stagiaires, de l’autre côté, le coût de la formation des sujets qui entrent (auparavant entièrement en charge aux particuliers) est déchargé sur la collectivité.

Les stages et les apprentissages se profilent, donc, comme un chantage ultérieur pour les travailleurs, dans une phase où, de jour en jour, augmente le nombre de chômeurs, des personnes au chômage partiel et des démissionnés et où s’aggravent les conditions de travail, mais aussi du personnel dans les écoles et les universités, à preuve : l’externalisation des services, des RU, des bibliothèques, qui sont confiés à des entreprises adjudicataires et sous-entrepreneurs qui n’appliquent aux travailleurs même pas les quelques protections traditionnelles et sur lesquelles la collectivité n’a plus aucun contrôle (d’où la hausse du coût des services et la baisse de la qualité).

Au problème de la transformation des savoirs en marchandises est étroitement lié la manière dans laquelle se configurent la didactique et ses temps dans nos salles: les notes, la leçon frontale, les rythmes soutenus des leçons sont des instruments qui ne permettent pas l’accès à un savoir, au savoir qui puisse former réellement des sujets critiques, mais ils contribuent à reproduire l’idéologie dominante dont l’Université se fait le héraut. C’est pour cette raison que l’on ne peut pas se reporter à la légère au Traité de Lisbonne ou à la Charte européenne de la Recherche: il s’agit de plans pour la construction d’une recherche fonctionnelle et subordonnée au développement capitaliste, certes non pas pour le développement d’un libre savoir.

Pour ce qui concerne ce point de vue, il est très important de souligner que pour ‘’recherche publique’’ on ne veut pas entendre d'une façon générique une recherche financée par l’État plutôt que par les particuliers, mais une recherche qui soit au bénéfice de la société. Une telle recherche implique un changement radical de notre société, de son organisation politique et sociale.

Aujourd’hui, lors même que les fonds sont publiques, la recherche a pris des chemins qui doivent être absolument contestés. Très lourdes sont en effet les responsabilités du monde universitaire à se prêter comme fournisseur de services pour l’industrie de guerre, en devenant un instrument utile au service des politiques impérialistes de guerre (pensons aux liens avec Israël). Et encore, aujourd’hui la didactique et la recherche visent au développement des produits pharmaceutiques, chimiques, informatiques qui seront ensuite brevetés par ces mêmes entreprises qui en tireront des profits. Dans le domaine des sciences humaines, ceci signifie développer des systèmes d’analyse et de contrôle, des techniques de promotion publicitaire, fonctionnels à l’intégration, à la spectacularisation, à la disciplination, même à la militarisation de vastes secteurs sociaux, conflictuels en puissance. Dans le domaine historique-littéraire les conditionnements des fonds nationaux et européens permettent une réécriture de l’histoire et de la culture à l’avantage des exigences actuelles de la classe dominante.

Au sujet du rôle des doctorants et des chercheurs dans la lutte, sujets mis en cause à titre personnel dans ce procès de restructuration de l’Université et de l’état social: il leur est ou devrait leur être naturel de se considérer alliés aux étudiants. Aussi bien que ceux-ci, ils sont sujets  d’une sélection de classe qui leur permet la possibilité de continuer les études et d’attendre longuement seulement en un petit nombre; en outre, ils souffrent de ces mécanismes de cooptation et de mandarinat qui limitent la liberté de la recherche, et, la recherche encore plus minée par l’entrée des intérêts particuliers, souffrent de la possibilité (non lointaine et déjà réalisée dans quelques facultés scientifiques) qu’on recherche seulement directement sur demande.

C’est pour l’ensemble de ces raisons qu’on ne peut pas parler d’un «rôle central du capital cognitif» ou de fonction de pointe de l’Université dans les luttes. Nous ne devons pas nous laisser tromper par ces formules démagogiques: il faut, d’un côté, reconnaître que le travail soi-disant manuel n’a eu ni le temps ni la possibilité de développer des théories sur son rôle central, au contraire, on l’a fait disparaître de l’information et du débat culturel, avec la complicité justement des méditations postfordistes; d’autre part, il faut reconnaître que ce travail a de plus en plus assimilé des fonctions intellectuelles (cfr. le problem solving dans les procès productifs, auquel les ouvriers participent tous les jours), tandis que le travail « cognitif » est souvent fondé sur de précises fonctions matérielles (cfr. les fonctions administratives développées par beaucoup de doctorants et chercheurs). Dans le respect des spécificités  et des conditions concrètes de vie, il faut donc remarquer que les différentes figures du travail sont introduites dans le même cycle productif: toutes les deux concourent à la valorisation des marchandises, toutes les deux sont exposées à des procès de précarisation, toutes les deux sont privées de contrats collectifs nationaux et de droits sociaux (tels que les droits à la maison, à la retraite etc.). Les réponses que le capital a donné à sa crise trentenaire ont essayé par tous les moyens de fragmenter la classe, en opposant artificiellement le travail «cognitif» au travail «manuel», en obscurcissant les limites, souvent peu définies, qui circonscrivent les deux domaines, cooptant le premier avec des privilèges de caste et lui fournissant un certain status. Pour cette raison, il faut relancer une large lutte unitaire parmi les nombreux qui endurent les conséquences de cette prolétarisation et décomposition de classe même si dans le monde de la recherche il y a des individus en attente d’ «introduction», ou qui pourront toujours trouver un emploi rémunéré dans les entreprises.

On est donc arrivé à une réflexion plus large sur la connexion qu’il faut instaurer entre les différents domaines du conflit social. La présence de représentants des mouvements territoriaux a été fondamentale pour faire la jonction avec les luttes contre la dévastation du milieu et la défiguration du territoire. Il ne s’agit pas d’un hasard si dans la même loi 133/08 sont contenues, en plus des coupures à l’Université, aussi les mesures de privatisation de l’eau et les financements pour l’énergie nucléaire. Le lien qui lie le démantèlement de l’instruction et de l’état social aux attaques à l’environnement et aux territoires est éclatant, surtout si l’on considère, encore une fois, le rôle que la recherche mène (pour volonté du publique ou du particulier) dans la dévastation et dans l’exploitation environnementale, et la fonction accomplie par les partis et les confédérations syndicales (en continuité avec les notoires mécanismes de clientélisme, et souvent même en collusion avec la mafia et la camorra) dans la poursuite des logiques de profit.

Vis-à-vis de la crise et des destructions qu’elle engendre, il est donc nécessaire de travailler sur les contradictions, en commençant à faire, à partir de nos Universités, un discours qui vise à construire un travail politique qui ne soit pas corporatiste ou fermé sur le domaine des étudiants mais qui ait le courage de se joindre aux luttes de tous les autres secteurs qui paient cette aménagement économique-social. L’objectif de tous les participants à l’assemblée est donc celui de travailler en perspective d’une confrontation continue entre travailleurs et étudiants (qui sont des travailleurs en formation, les travailleurs d’aujourd’hui et de demain). Une confrontation absolument libérée des pratiques de concertation que quelques syndicats et partis utilisent. Pour cette raison, on a estimé fondamental de proposer la construction d’assemblées avec d’autres réalités auto-organisées (non estudiantines) pour essayer de généraliser réellement les luttes et, avec le temps, à étendre de plus en plus les nœuds du conflit.

Par conséquent, en partant de nos spécificités locales, nous avons décidé de créer un réseau de réalités estudiantines qui ait une étendue nationale et qui regarde aussi aux protestations contre les mêmes réformes et attaques qui se développent à un niveau international. Nous voulons ainsi coordonner de façon efficace nos luttes et donner une issue politique aux analyses partagées, en nous équipant des instruments les plus convenables et efficaces. Parmi ceux-ci, nous avons publié un site internet qui fonctionne comme portail de connexion et comme moyen de communication politique, un point de repère pour ceux qui, tous les jour, luttent dans notre identique perspective. L’auto-organisation, dans ce sens, a été le sujet central et s’est révélée comme la caractéristique fondamentale pour construire une structure horizontale qui puisse motiver une pratique réellement conflictuelle et de classe.

Pour ouvrir dès maintenant et pour les prochaines années un long cycle de luttes sociales. Pour oser combattre, et oser vaincre!

Rome, 14 décembre 2008

RED-NET reseau des réalités estudiantines autorganisées

Questo indirizzo email è protetto dagli spambots. E' necessario abilitare JavaScript per vederlo.

Dettagli

Scritto da RED-NET

Categoria principale: Chi siamo

Pubblicato: 17 Febbraio 2009

Creato: 17 Febbraio 2009

Ultima modifica: 27 Gennaio 2014

DOCUMENTO POLITICO DELL’ASSEMBLEA NAZIONALE

13-14 DICEMBRE 2008, TOR VERGATA – ROMA

Dopo una prima fase di mobilitazione, in cui l’agitazione spontanea è stata predominante, si sono infatti cominciate a definire le rivendicazioni e a costruire le piattaforme politiche, entrando nel merito delle tante questioni aperte dal movimento. In questa seconda fase ci siamo resi conto che, condividendo punti di vista e prospettive, era necessario socializzare i percorsi di lotta e le analisi politiche maturate negli ultimi mesi e negli anni precedenti. Naturalmente quest'assemblea non ha rappresentato che un primo passaggio, necessario ma non sufficiente: quello conseguente è lavorare insieme per incidere in maniera efficace sul tessuto sociale e sulla realtà quotidiana.

Leggi tutto: CHI SIAMO